"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

24 de maig 2018

SOC UNA NOU de Beatriz Osés

Premi EDEBÉ de literatura infantil 2018
És una lectura recomanada a partir de 8 anys. Una història dolça i divertida, alhora que tracta d'un tema punyent com són els orfes immigrants. 
L'autorans anirà parlant de situacions divertides mentre els testimonis van donant fe que el nen és una nou, i per tant, s'ha de quedar amb la propietària de l'arbre d'on va caure.
El que comença com una poca-soltada, va agafant força al llarg de la lectura, i no ens deixarà indiferents. Per suposat que també és el que s'espera que faci en les ments obertes dels infants.
És una història aparentment senzilla, però intensa, que alterna la narració del judici, amb capítols explicats des de la veu en primera persona dels diversos personatges, entre ells l'Omar, el protagonista, que ens anirà relatant com ha arribat a trobar-se en aquesta situació.
Avui faré una mica d'spoiler, però com aquesta recomanació és pels fills, nets, nebots, alumnes... Doncs, així us en fareu una idea.
"Em dic Omar. Em pensava que ho havia perdut tot quan una mina va matar el meu avi, quan van destruir la meva escola, quan van arrasar casa meva. Allò només va ser el principi. Vaig pensar que em moriria al mar amb els meus pares. Algunes nits, al centre d'acollida, ho vaig desitjar amb totes les meves forces: haver-me ofegat amb ells. Però la mare tenia raó. Ella em va assegurar que jo arribaria a la platja. I ho vaig fer."
El llibre està amanit amb algunes il·lustracions que acompanyen i complementen aquesta història crua i tendra alhora. 

21 de maig 2018

TRECE MONOS de César Mallorquí

Havia llegit molt bons comentaris d'aquest llibre i són del tot encertats. No hi ha ni un relat que no m'hagi agradat, potser algun un pèl llarg, però això també pot ser degut a la meva impaciència per arribar al final.
César Mallorquí ens fa una breu introducció a l'inici de cada relat per explicar si ja ha sigut part d'una altra publicació o un dels contes que regala per Nadal, publicats al seu bloc, La Fraternidad de Babel.
Títols: El decimoquinto movimiento; Virus; Cuento de verano; El regalo; El muro de un trillón de euros; Fiat tenebrae; La isla del cartógrafo; Ensayo general; El jardín prohibido; Océano; Cien monos; Todos los pequeños pecados; Naturaleza humana.
Naturaleza humana és una novel·la molt breu, o un relat llarg que té diversos capítols: La torre; Auditoria de seguridad; La conversación; Los diamantes; Base Clavius; Ozymandias; Tanzania; Humanidad; Chandra
I ho acaba amb un epíleg on remata el llibre amb tot l'encert: Ochenta y siete monos muertos.
Són relats de ciència-ficció i fantasia. Relats molt ben escrits, on el drama, l'humor i la ironia estan relligats amb mestria. Moviments d'escacs força especials, virus informàtics molt creatius, encontres amb el diable, religions, allargar la vida, i algun relat força romàntic també. Els nadalencs, molt irònics, divertits i escaients. La mini novel·la enganxa, et deixa intuir possibilitats, endevinar enganys, sembla que la puguis predir, però no.
Un recull molt recomanable en tots els sentits.
 

17 de maig 2018

UN AMOR d'Alejandro Palomas

Premi Nadal 2018.
Penso sincerament que Alejandro Palomas té un do. Una gran habilitat per aconseguir que el lector s'ompli de sentiments mentre llegeix els seus llibres. En un mateix paràgraf et pot fer riure, i dos frases després fer-te plorar. Això no és gens fàcil, i ell ho aconsegueix durant tota la novel·la.
"Una madre", "un perro" i ara, "Un amor". També té publicada la novel·la juvenil, "Un hijo", que no estic massa segura de si forma part de la saga, però tots els tenia a casa esperant, quan vaig veure un vídeo on l'autor deia que si no havies llegit els anteriors i començaves a conèixer a la família amb l'última novel·la, "Un amor", no hi hauria cap problema perquè totes es poden llegir per separat. Així que he començat per l'última, però a partir d'ara sí que aniré seguint l'ordre correcte i començaré des de la primera.
Aquesta història està explicada pel Fernando, Fer, en primera persona. És el fill de l'Amàlia, el germà de la Sílvia i l'Emma. Aquesta, suposo que com les que la precedeixen, és una novel·la de personatges. Uns personatges molt ben definits, d'aquells que ens atrapen i ens acompanyen durant la lectura, i que no ens deixen quan tanquem el llibre. Dels que ens fan pensar què farà ara aquest o aquell, d'aquells que ens mantenen encuriosits, preocupats, o ens fan contents si les coses els surten bé. Pot ser que això passi perquè ens podem identificar amb algun dels personatges, o amb més d'un. Perquè parla d'una família que pot semblar molt original, però no més que qualsevol de les nostres famílies, cosa que ens la fa propera.
El llibre està dividit en tres parts, té la durada d'un sol dia, però alhora anem endavant i endarrere per construir les diferents històries que cada personatge carrega, per arribar a un final d'alliberament. Els secrets i les mentides pietoses, de vegades són el pitjor remei. L'autor ens ofereix en un sol dia una meravellosa barreja d'emocions, que fa que en acabar et quedis una mica orfe, esperant que hi hagi un nou retrobament amb aquesta família.
Un altre detall que m'ha atret del llibre és la portada. Totes les portades d'aquesta sèrie em semblen magnífiques.

15 de maig 2018

EL BARÓ I LA LEPROSA de David Cirici

"El cirurgià Gabriel de Montcada s'enfronta amb l'operació més delicada de la seva vida: ha de salvar el baró de Torrella, greument ferit. Només se'n podrà sortit gràcies al cervell de la Gaireta Pou, una leprosa, que a partir d'aquell moment quedarà indissolublement lligada al senyor baró. El baró i la leprosa és una novel·la d'amor, però no es tracta d'un amor impossible, ni d'un triangle. Amb una arrencada insòlita, la protagonista es veu abocada a viure intensament tots els amors possibles i impossibles. Romàntica, divertida, màgica, tendra i decididament humana, aquesta història us acompanyarà fins a un final rodó. Teniu a les mans una novel·la d'amor com n'hi ha ben poques, densa i inoblidable."
Us he posat el text de la contraportada perquè tot i que el que hi diu és ben veritat, em va sorprendre força el que després vaig trobar a l'interior d'aquest llibre.
Esperava una història del tot diferent i m'he trobat una trama amb tocs de ciència-ficció, encara que només perquè parteix de fets mèdics que encara no són possibles, no per res més.
D'altra banda, ens trobarem un relat que ens planteja l'amor més enllà del cos o la identitat sexual. Una història contextualitzada en un escenari de primers de gener de 1652, però que si traslladéssim els embolics als nostres temps seria igualment vàlida.
M'ho he passat molt bé llegint-la i no us en puc parlar massa perquè no vull desvetllar ni una dècima de la sorpresa que hi trobareu. Una novel·la breu, de lectura àgil, que t'estira cap al desenllaç, que potser m'ha semblat una mica massa arranjat, massa rodó. És l'única pega que hi trobaria.
 

9 de maig 2018

L'ESBORRANY de Sílvia Romero

La llavor d'aquesta novel·la va sorgir després que l'autora escoltés un poema de Montserrat Abelló, del poemari "Paraules no dites".
Aquesta novel·la és dues coses alhora: per una banda ens explica la història de l'Aurelio, des que neix, i que va agafant força quan deixa el seu poble, la seva casa, el seu pare, per buscar-se la vida. O potser per buscar alguna cosa que ompli la buidor que devia sentir des de petit en una casa on només es comparteix rutina i una afició per trobar certes paraules, alhora que hi ha poques paraules dites en veu alta, i també poc o gens d'afecte (aparentment).
Per altra banda, Sílvia Romero ha estructurat la novel·la en quatre dissabtes. Dies que què, qui escriu la història, es troba amb la seva editora i li va explicant el que serà la novel·la i van discutint el que potser s'hauria de canviar, retocar, explicar millor... L'autora juga aquí a un joc que coneix molt bé, perquè és escriptora i molts cops és també correctora (i força dura, per cert). 
Així doncs, llegirem la novel·la i alhora crítiques sobre l'argument, dels perquès del que fan alguns personatges o de com està encarat un tema o un altre. No és gens fàcil criticar-se a un mateix, i diria que fins i tot pot ser arriscat deixar que el lector pugui accedir a aquestes crítiques.
En la part novel·lística, anem seguint el procés de creació d'una família, els Soriguera. Com van sorgint les diferents generacions. Hi trobem, com a totes les famílies, molts tipus de persones i també de problemes. Els personatges d'aquesta novel·la, com en totes les de la Sílvia, estan molt treballats, i ens serà fàcil veure'ls i creure'ns-els.
Totes les famílies tenen les seves complicacions. Aquí, diferents personatges, de vegades de la família, de vegades de l'entorn, repeteixen la frase "res no és senzill", que és una frase que també fa referència al poema que ha inspirat la novel·la. Des del principi ja ens trobem amb un gran dèficit de comunicació, i ho seguirem veient segons anem avançant. Toparem amb diferents graus d'intensitat d'aquesta falta de connexió entre els personatges que es van afegint a la família.
De vegades sembla que hi hagi poc sentiment, però alhora hi posa escenes que contenen grans càrregues emocionals. Per no fer massa spoiler en diré una del començament, quan el jove Aurelio marxa de casa i sembla que no hi hagi cap mena de sentimentalisme en aquest trencament entre pare i fill, però el noi li deixa de regal de comiat una cosa que sap que al pare li agradarà. Això ens deixa entreveure que l'estima hi és, o almenys el desig que hi sigui.
L'autora ha tocat força temes: Com es buscaven la vida els joves al 1957. Més endavant, com era l'ensenyament o la manera d'educar en certa època a les escoles religioses i les reaccions dels pares davant de certs càstigs; tal com avancem en el temps, el paper de la dona envers el seu marit; es van incorporant personatges i ens parla de les relacions entre germans, entre pares i fills; del dèficit d'atenció, de la necessitat de ser estimat, d'amor i amants; de com van canviant els temps respecte al sexe, de l'homosexualitat...
La religió també té un paper important en el distanciament dels caps de la família Soriguera, encara que potser només és una excusa i les escletxes estan provocades per altres motius, però és curiós com els capellans podien posar-se a la vida familiar i sexual de les parelles amb total normalitat.
En acabar els quatre dissabtes, la novel·la arriba a un epíleg on sembla que tots diran unes quantes veritats. Per fi es descobriran secrets que han arrossegat durant anys. Realment "la veritat no els ha de fer por"?
Sílvia Romero sempre diu que en la creació literària, com en qualsevol altra, se li ha de donar el seu temps. En aquesta novel·la res no hi és perquè sí, cal llegir-la també amb atenció. Per cert, hi trobareu diversos jocs de lletres en forma d'obsessió d'alguns protagonistes, que trenca la seriositat i li dóna una mica d'humor. els petits tocs que sempre posa l'autora en els seus llibres.
Una altra cosa curiosa és que hi surt Lleida. Pel que es veu, és una bona opció a l'hora de desterrar a algú...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...